Xerrada familiar d'un nin amb TEL i TEA

El Trastorn Específic del Llenguatge (TEL), (abans anomenat disfàsia), es defineix com l'alteració en el desenvolupament del llenguatge expressiu i / o receptiu, en el context d'un desenvolupament normal en altres aspectes, com el quocient intel·lectual no verbal i la capacitat d'autonomia.

Aquesta alteració ha de tenir una magnitud suficient per a interferir en les activitats de la vida diària i / o en els aprenentatges escolars.

El problema pot afectar a tots, un o alguns dels components del sistema lingüístic (fonologia, morfosintaxi, semàntica i / o pragmàtica).

Hi ha tres tipus de TEL:

- TEL expressiu.

- TEL expressiu- receptiu

- TEL complex.

Per una altra part, el trastorn del aspectre autista (TEA) és una discapacitat del desenvolupament que pot provocar problemes socials, comunicacionals i conductuals significatius. Sovint, no hi ha indicis en l'aspecte de les persones amb TEA que els diferenciïn d'altres persones, però és possible que els que tenen un TEA es comuniquin, interactuïn, es comportin i aprenguin de maneres diferents d'altres persones. Les destreses d'aprenentatge, pensament i resolució de problemes de les persones amb TEA poden variar; hi ha des de persones amb molt alts nivells de capacitat (dotades, o gifted en anglès) i persones que tenen moltes dificultats. Algunes necessiten molta ajuda en la vida diària, mentre que altres necessiten menys.

La setmana passada ens va venir a fer una xerrada una familia amb un nin amb transtorn específic del llenguatge (TEL) i transtorn del aspectre autista (TEA). Personalment em va encantar i em va semblar realment interessant. Per una part em va enamorar la fortalesa d'aquella familia, sobre tot de la mare i les ganes de fer sortir endavant al seu fill. Ens va explicar que es passa per una serie de fases per aceptar tenir un fill amb necessitats educaives especials, aquestes són (la negació, la culpabilitat, les depressions, la ira, els pares es tornen actius, controladors per accedir a l'etapa següent i per acabar l'obtenció del reconoixement). Per tant, és importantíssim tenir en compte la importancia que té la familia com part del procés rehabilitador i educatiu del fill o filla. Però, s'ha de dir que inclús després de l'acceptació, poden venir complicacions com el rebuig d'algunes persones, la incomprensió dels altres, o inclús el tractament inadequat de professionals i/o docents mal informats.

Actualment, el fill vol fer feina d'auxilir d'enfermeria i s'ha aconseguit treure el títol, tot això és gràcies a les ganes de la seva família i a l'esforç que ell mateix fa per tal d'aconseguir el seu somni. Realment pens que aquests nins i nines són un exemple de superació màxima i que cada un de nosaltre hauria d'aprendre d'ells i elles. Com a futurs professionals, hem d'estar preparats per ajudar els pares a treballar a través de totes les etapes. Una pauta que aconsella na Maria és tenir tacte i crear un clima d'acolliment a l'hora de comunicar el diagnòstic als pares, ja que és un moment crític. Una cosa que recordaré molt d'aquesta xerrada és que el que sovint anomenam "etiquetes" són necessàries per comprendre i ajudar al nin.